Avui en dia no hi ha cap polític que puguem dir que sigui modèlic. El que sí tenim és un model de com no ha de ser un polític: Eduardo Zaplana.

El senyor Zaplana, com a bon valencià que és, va néixer a Cartagena l’any 1956. Es podria haver dedicat a afers militars seguint la tradició de molts compatriotes seus, però optà per emigrar a Benidorm, on durant la seva època d’alcalde es va veure contaminat per casos de corrupció urbanística. De fet, van registrar una trucada telefònica seva amb un altre implicar en corrupció del partit on va dir frases com ara tengo que ganar mucho dinero, me hace falta mucho dinero para vivir. De fet, el llavors secretari general del PP (un tal Alberto Ruiz-Gallardón) va fer un informe on es recomanava la seva expulsió del partit. Li van fer molt cas...

En tot cas, va arribar a alcalde de Benidorm gràcies als vots d’una regidora trànsfuga del PSOE. Només que digui que va ser alcalde de Benidorm us podeu fer una idea de la seva vinculació amb l’especulació urbanística...

L’any 1995 va arribar a ser president de la Generalitat Valenciana amb els vots del partit anticatalanista i blavero (com el PP) Unió Valenciana, i després de l’any 1999 amb majoria absoluta. Durant els set anys que va ser president no va fer cap mena d’esforç per aprendre l’idioma propi del País Valencià (no és sant de la meva devoció, però el Montilla, com a mínim, ho intenta!). La resta de la història ja la coneixeu, de dòberman del Rajoy juntament amb l’Acebes.


En resum, el senyor Zaplana no té cap ideologia, tret del seu fanatisme pels diners. Com més lluny el tinguem, millor. Així que me n’alegro que se’n vagi a Europa, així com també m’alegro de tenir Vodafone al mòbil...

els interessos reals de CiU i el PSC

La veritat és que mai he tingut les idees gaire clares en termes polítics. Ja conec el tòpic aquell de mai diguis mai (la veritat és que sona millor en castellà, nunca digas jamás. Ho sento). Sé que no votaria el PP ni begut, però tampoc votaria mai el PSC o CiU. I és que ambdós partits han fet molt de mal a Catalunya.

Els nacionalistes de Convergència i Unió es van passar vint-i-tres anys governant el país sense mai sacrificar-se quan les coses anaven mal dades. Van passar de governar la durant tres legislatures amb còmodes majories absolutes i dues legislatures més governant amb el projecte de dreta reaccionària i ultraespanyolista que representa el PP (encara que llavors intentava donar una imatge de més, diguem-ne, centralitat), quan tenien com a alternativa de govern ERC, que representava un projecte nacionalista i independentista, però d’esquerres. I és que si una conclusió podem treure de CiU és que, malgrat el que diguin tots els periodistes de la brunete convergent, els ha tirat més ser de dretes (o ara, directament el poder, pactant amb el PSOE) que el seu nacionalisme.

I els socialistes? La disjuntiva que abans plantejava en CiU (ideologia o país) és encara més clara en el PSC-PSOE, un partit en el qual sempre han primat els interessos del soci majoritari, el PSOE. Per això ara resulta curiós que Zapatero prefereixi com a aliats els 10 diputats de CiU que els 25 diputats del PSC al Congrés, que diuen sí a tot.I és que, malgrat que sempre primin els interessos de Madrid i Andalusia, i els bunyols que hem obtingut de quatre anys de legislatura com ara el de les infraestructures, la gent els segueix votant en massa a Catalunya per tal que la dreta neocon, carca i ultraespanyolista que representa el PP s’allunyi del poder. I és que mai em cansaré de dir que regalar-li un xec en blanc a ZP és donar via lliure a polítiques centristes i que menystenen els interessos del nostre país, Catalunya, com també és donar el vist-i-plau, com va dir ZP, a Magdalena Álvarez com a futura ministra de Foment.

Vist el panorama, si d’una cosa me n’alegro és que el PP no hagi tocat mai el poder a Catalunya...

el gust amarg de la victòria

En primer lloc, vull felicitar al PSOE com a guanyador. I, més en concret, al PSC. És un miracle que, després de l’enganyifa de l’Estatut, la Maleni, el Solbes i sense comptar amb un programa seriós (l’única proposta rellevant ha estat això de vótame y te pago 400€) hagin guanyat amb tanta claredat. El cas és que han sabut capitalitzar el vot de rebuig al PP, cosa que els ha proporcionat aquesta victòria tan contundent al Principat. Quant al PSOE, han guanyat clarament pels vots de Catalunya, és més, en algunes zones de l’Estat han baixat. A veure si tenen en compte qui els ha donat els vots... En resum, que si els catalans fóssim negres, seríem del Ku-Kux-Klan perquè tenint en compte el tractament que hem rebut per part del PSOE té molta tela que hagin guanyat amb uns resultats tant alts. L’única clau que explica en part això és la quantitat de gent que vota en clau espanyola, als quals els importa un rave Catalunya perquè ells viuen a les províncies catalanes d’Espanya i parlen en espanyol. Com els veïns de Bellvitge que, davant els esvorancs, rebien a ZP amb tanta devoció... Com a catalans ens hauríem de preguntar per què hi ha una massa de gent que votaria el PSOE encara que els llancessin bombes nuclears.

A CiU estan molt contents. Jo no ho estaria tant, perquè han augmentat només 1 diputat (a última hora, a costa d’IC) respecte les últimes eleccions, i s’allunyen molt dels seus millors resultats (18 escons durant els anys vuitanta). Ara bé, en Duran ja té via lliure per ser ministre d’Espanya. De fet, tinc la teoria que gran part del vot de CiU s’ha fugat cap als socialistes, però no s’ha reflectit en els resultats per l’espectacular caiguda d’Esquerra, que ha cedit vots a la federació nacionalista. I és que pitjor no els podia anar. Les enquestes ja preveien que perdrien uns quants diputats, però d’aquí a tres? El cas és que molta gent ha optat per castigar els socis menors del tripartit, però no en clau catalana sinó espanyola. I és que en part s’ho mereixien, tot i que el càstig hagi estat en part desproporcionat.

Quant al PP, a nivell català han fracassat estrepitosament, no tant en els resultats com en les expectatives, amb la líder carismàtica que és Dolors Nadal... Només han augmentat un diputat per Lleida, que ocuparà José Ignacio Llorens, a qui Piqué havia marginat. En bona mesura s’explica perquè el PP treu els seus millors resultats a les generals quan compta amb un discurs més moderat, capaç de robar vots al PSC-PSOE i CiU, tot i que a les autonòmiques acostuma a passar el contrari (els millors resultats van ser amb Vidal-Quadras, a qui tornarem a sofrir d’aquí poc, quan treguin el titella Sirera). De totes maneres, no han estat capaços de captar vots al PSOE en zones on ho podríen haver fet capitalitzant el vot de molts ciutadans del Baix Llobregat que cada dia havien de suportar el caos de RENFE, i que voten en clau espanyola. Ara bé, si hi ha una bona notícia respecte al PP és que no obtindran representació a Girona!

Pel que fa als resultats al conjunt de l’Estat, se’m posa la pell de gallina en veure que el PP ha pujat en moltes zones, sobretot a Madrid i al País Valencià... Però el més fort és que no hagin reconegut que han tornat a perdre les eleccions i encara van dient que han augmentat respecte l’any 2004. Com diria l’exministre Trillo, Manda Huevos.

No em mereix cap mena de respecte la Rosa Díez. Aquesta gossa, per qualificar-la d’alguna manera i amb tots els meus respectes cap als animals (vaig votar el Partit Antitaurí al Senat!), va presentar-se a les primàries on van elegir a Zapatero com a secretari general. No la va votar ni sa mare. A les darreres europees es va presentar com a número dos i s’ha estat tres anys votant contra el seu partit i cobrant el sou d’eurodiputada sense anar a les reunions. I ara la molt... es presenta per un partit nou, que per cert proposa eliminar el capítol que reconeix que a l’Estat Espanyol hi ha altres llengües que no són el castellà i és tan llesta que vol suprimir el règim foral al País Basc (on podria treure algun vot més).

I, per acabar, ICV. Malgrat l’excel•lent campanya de Joan Herrera, fotent canya als socialistes, han perdut un diputat. Han estat les víctimes del bipartidisme, i ja no diem Izquierda Unida (ara Izquierda Hundida).

Pel que fa al futur que ens espera... Pel que fa al futur govern espanyol, la Maria Teresa com a presidenta del Congrés i la Chacón com a vicepresidenta del govern, dos ministres catalans mínim (només faltaria que ens deixessin de banda quan han guanyat gràcies als nostres vots. Bé, perdó, gràcies als vots de molts catalans). En Rajoy plegarà i posaran al Gallardón o, sobretot, a l’Espe (és que, sinó, a qui? A l’Acebes? Al Zaplana?). A Esquerra s’albira una crisi i potser a CiU també. I ja no diem a IU, que acabaran perdent el lloc de tercera força estatal a favor del partit de la Rosa Díez. Sobreviuran?

Fatal...

Llibertat d'expressió

Aquest matí, la associació ULD (un sindicat molt espanyolista i molt de dretes, tant o més que les NNGG del PP) ha convidat a la candidata del PPC a les properes eleccions espanyoles, Dolors Nadal, a fer una conferència a la UPF a les 12:30.

Hi he anat. No per conviccions (més aviat estic a les seves antípodes políticament parlant), sinó per anar a un míting i veure-ho, i fer-li alguna que altra pregunta incòmoda. Però han boicotejat l’acte. Dit d'una altra manera, els han fet la feina bruta, perquè ara tots els mitjans de comunicació de la Caverna Mediàtica han presentat l'UPF com una universitat plena de independentistas radicales... I no tots els que volem la independència donem suport a aquesta mena d'actes, que només beneficien el PP-

Trobo que és un fet força greu, en primer lloc perquè va en contra de la llibertat d’expressió. Em sembla perfecte manifestar-te en contra d’una persona per comunicar-li que no és benvinguda a la teva universitat, però d’aquí a vetar i boicotejar una conferència hi ha una certa distància…

A més, des d’una perspectiva més analítica, no deixar-li fer la conferència ha estat precisament el que els peperos buscaven: servirà per esgarrapar uns quants vots més escampant mentides i dient que a Catalunya los militantes del PP son peor tratados que en la Alemania Nazi (ho va dir Esperanza Aguirre fa poc temps), tot presentant-se com a víctimes del nacionalisme. Sinó, ja m’agradaria veure un dirigent del PP traient ferro als fets i no fent-se autopropaganda de les eleccions…

L'extrema dreta a Catalunya: de Ciutadans al PP

Fa poc més d’un any, semblava que la revolució havia arribat a la política catalana amb un nou partit, Ciutadans/Partido de la Ciudadanía, si bé les causes les hem de cercar no tant en el seu elevat nombre de votants (que, per cert, no arribarien a omplir el Camp Nou) com en la cobertura que havia rebut per part de certs mitjans de comunicació de la caverna mediàtica (El Mundo, la COPE i Libertad Digital), que estava descontenta amb el gir catalanista (jo més aviat diria regionalista) de Piqué.

Així doncs, el partit recollí vots de diversos sectors: des del socialisme més lerrouxista fins als peperos descontents amb l’exministre, tot passant per molts abstencionistes emprenyats, tots ells seduïts per una barreja entre un discurs antisistema semblant al de l’extrema dreta i un pseudoprogressisme liberal. Però podem trobar dos denominadors comuns entre els votants: el primer, un espanyolisme militant (i la voluntat d’escolaritzar els seus fills en llur llengua materna); el segon, un pensament antisistema.

Però només en arribar al Parlament els vam veure el llautó: deixant de banda la seva postura crítica amb el nacionalisme [català, per suposat] no tenien un discurs sòlid i comú entre ells. I quan van haver de presentar-se a les municipals, es van clavar tal patacada pitjor de la que ja s’esperaven: tretze regidors (el nombre de la mala sort, en consonància amb el que després els vindria), la majoria esgarrapats del PSC-PSOE en ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la capital, per cert, 0 regidors. Això tingué conseqüències en el congrés fundacional (i, probablement, l’últim), on molts militants es van escindir cap al partit de Rosa Díez, d’un discurs encara molt més desacomplexadament espanyolista.

Però el cop mortal per a C’s ha estat la defenestració de Piqué com a president del PP de Catalunya i la seva substitució per Daniel Sirera, un putxinel·li amb problemes d’expressió oral teledirigit per Ángel Acebes des de Madrid. Sí, el mateix que reclamava a Magdalena Álvarez “basta ya de chapuzas” no és més que una “chapuza”, una solució temporal mentre Alejo Vidal Quadras prepara el seu retorn a Catalunya. Ara bé, també cal reconèixer que la cúpula de Madrid no va ser l’única causant de la dimissió forçada: molts militants del PPC estaven en contra seva perquè el veien massa d’esquerres i massa catalanista. En efecte, durant els darrers mesos hem vist com s’han intercanviant els rols amb la direcció de Gènova 13: mentre abans qui fotia canya contra Catalunya era Madrid (amb el vistiplau de Piqué, per suposat), ara és des del Principat que els peperos foten canya. Malgrat això no s’ha acabat la inestabilitat al PPC: ja han sortit les veus crítiques amb Sirera i la seva fidel secretària Carina Mejías, principalment els antics fidels a Piqué (Montserrat Nebrera i Francesc Vendrell). Mireu si està en crisi el PP a Catalunya que posen com a candidata per Barcelona a les generals a Dolors Nadal: una pràctica desconeguda (que antany es va presentar -i que es va donar a la fuga fins fa quatre dies-, reduint el nombre de diputats catalans del PP de 12 a 6) encapçala les llistes a la segona província d’Espanya.

Ara, sí una cosa cal tenir clara és que la tal Dolors Nadal aconseguirà més escons que Rivera, perquè el PP ha robat el discurs contra la immersió lingüística del qual s’apropiava C’s.

En resum, a nivell estatal ens trobem amb un PP cada cop més a la dreta, mentre a nivell català el PP recull, des de la dreta més extrema, els vots de l’extrema dreta.

Si guanya ZP... hi guanya Catalunya?

Si guanya Zapatero, guanya Catalunya?

Apoyaré el Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña. La orxata que José Montilla duu a les venes. Maleni Álvarez: ni partía ni doblá, reprobá. 14’9 % (percentatge d’inversions de Foment a Catalunya, l’Estatut diu que hem de rebre el 18’72%). Pepiño Blanco. El TGV per sota de la Sagrada Família. Joan Ferran i les seves crostes nacionalistes. El pare falangista de José Bono. La patada al cul de Zapatilla a Maragall. 80km/h. Bolaño. Nos hemos cepillado el Estatuto como un carpintero (dixit Alfonso Guerra). L’Hereu de Clos (ara ministro de justicia industria, comercio y turismo). Esvorancs. Rodríguez Ibarra (Que se metan los cuartos donde les quepan). Navarra: antes azul que rota.


L'únic criteri dels 21 diputats del PSC a Madrid és fer el que els mana el PSOE.

Tingueu-ho clar el 9-M..

Que ens deixin la llengua en pau

Avui, com cada matí, m’ha despertat en Jordi Basté (El Món a RAC-1) amb el seu editorial de les vuit del matí tot criticant el nou vídeo del PP de Catalunya.



El PP està en hores, no perdó, en dècades baixes a Catalunya, mentre a la resta de l’Estat –sense comptar-hi Catalunya- és el primer partit en vots, al Principal té vora el 10% dels sufragis a les eleccions catalanes i el 15% a les espanyoles. A nivell municipal 284 regidors (ICV en té 456) i 6 alcaldies. És a dir, que són gairebé uns marcians a Catalunya, i el seu discurs no ha calat gens a la població catalana, que li té una gran aversió (l’aversió, de fet, és mútua).


No només dic que siguin com marcians per la seva força política, sinó per la seva manca de contacte amb la societat catalana. En efecte, segur que els dirigents, militants i assessors del PPC ni utilitzen ni tenen cap mena d’estima envers la llengua catalana. Perquè la llengua dominant a Catalunya, i de manera aclaparadora, és el castellà. Tots els catalans el sabem parlar (per deure constitucional), mentre tenim el dret de parlar el català, que no gaudeix de bona salut, si bé de ferro entre molts catalans que optem per [intentar] fer la nostra vida en la nostra llengua materna. I si el català fos optatiu a l’escola el seus índexs de coneixement disminuirien en la gent jove, i el procés d’espanyolització de Catalunya s’acceleraria de manera irreversible.


Només en clau de demagògia (la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció sovint impracticables) per tal d’esgarrapar algun vot als sectors més espanyolistes del PSC i mobilitzar el seu electorat més dretà, així com pal·liar els letals efectes que podrien tenir uns alts resultats de Ciutadans i UPD, el partit de Rosa Díez. Amb els seus últims resultats, però, no hi tenen res a perdre.

Que ens deixin la llengua en pau... Ja en tenim prou amb la seva marginació a la resta d’àmbits, que ara la volen marginar a l’escola (si més no, a les aules), un dels pocs llocs on el català encara predomina.